L'home que no parlava català

Aquesta setmana hem sabut que Johan Cruyff (o Cruiff) serà el nou seleccionador de Catalunya gratis et amore. La seva àuria de llegenda viva del barcelonisme a la segona meitat del segle passar el converteix en quasi un gurú a can Barça. Prova d'això va ser la divisió que provocà dins la facció blaugrana quan Josep Lluís "Llambordines" Núñez el va treure defora o l'ascendent que diuen que té sobre Joan "Noemtoqueu" Laporta.

La construcció de l'ídol ve d'enrere. L'arriabada a la Barcelona dels anys setanta com el redemptor que havia de treure el club de la travessa del desert no va ser baldera. La imbricació de l'holandès amb la bullint societat catalana del moment esdevingué profunda, ho demostra l'oposició al règim franquista o que un fill seu nombrés Jordi.

Però Cruff tot i fixar la seva residència a Barcelona mai ha parlat català. No només no domina la llengua de Ramon Llull sinó que tampoc flueix en l'altra. N'hi ha prou recordar les mítiques cruifades com "En un momento dado" o "Un palomo no hace verano". L'inhabilita aquest fet per ser seleccionador? En aquest punt podríem entrar en el debat sarkozià sobré la identitat o el paper de la llengua en el sentiment col·lectiu. Però no aniré per aquestes derrotes.

Només vull deixar clar l'esforç que suposa per un mite del futbol posar-se a entrar una selecció regional (amb totes les lletres) i sense reconeixement oficial. Després de quinze anys sense asseure's a una banqueta assumeix aquest repte tal vegada per tornar al país que el va acollir i el per dos cops es va rendir futbolísticament als seus peus. Ja he sentit des de l'Altiplà la lletania que aquest càrrec és un hobby, però em sona més a potadetes per la repercussió internacional que Catalunya sigui entrenada per Cryff. Sempre podran bradar que la Roja l'ha dirigida Camacho o Aragonés. Però és clar, no és el mateix.

El "Mani pulite" illenc

Aprofitant alguns dies de convalescència tenia la intenció de parlar una mica de política, que ja tocava. Però tot plegat s'ha convertit més en la crònica de la descomposició, sota la tasca encomiable de la fiscalia, del sistema polític que havia dominat aquestes illes des del 1983. Malgrat que els títols de premsa, dia rera dia, ja ens avorreixen sobre la corrupció. Pens que no puc deixar d'aportar el que hem passa pel cap en aquest tros de xarxa que el senyor Google hem deixa tenir.

Posant pel mig totes les distàncies possibles, la situació recorda a la caiguda de la Primera República Italiana pel cas de corrupció Mani pulite. El partit que més temps ha governat el Govern, el PP, no només cada cop és més clar que era una xarxa d'extracció massiva de doblers públics sinó que la mala maror arrossega bregues internes. Tot plegat encara és obert i el nou president-apotecari ben bé podria patir la síndrome de Ròmul August.

El segon partit que més pèl ha tocat (en el sentit de governar), tampoc viu dins un estat de flors i violes, parl d'UM. A aquesta mania que tenen de canviar de president cada dos per tres (compartida amb el PP) s'hi afeix l'afecció d'embestir cap al davant sense importar-los si s'enduen l'estabilitat de govern. Per no parlar de la qüestió campanera, uns governants que volem portar riquesa al seu poble a la manera del segle passat, és a dir maons i feines barates.

Els socis de centre-esquerra (alguns més que d'altres) també viuen la crisi del sistema però de manera diferent. El PSOE sembla convençut que la única manera d'aconseguir un Pacte el 2011 és salvant UM. No importa el mètode ni les concessions a fer, els regionalistes han d'arribar vius a les eleccions (això sí, sempre que trobin algú "net per presentar-se, a hores d'ara complicat). Aquest cop el Bloc ha estat a l'alçada de la situació, reconeixem-ho. No només ha superat la marginació que imposaven els uemites, amb la complicitat dels PSOE (l'ombra del xiprer de Costitx és allargada) sinó que en alguns aspectes, no tots, ha fet amollar el mac enterra. Rèdit electoral ? Segurament ben poc, el màxim serà recuperar alguns votants desafeccionats, que en el temps que ens trobam és molt.

No vull acabar aquest post (ja tornes a fer-los tan llargs que no fan ganes de llegir) sense parlar de la responsabilitat dels ciutadans. En primer lloc aquells que no només han viscut dins el fang de la corrupció, per tan còmplices, sinó també se n'han aprofitat. Però també a la ciutadania passiva que ja havia girat l'esquena a la política abans d'aquest "destape". La corrupció no és excusa sinó càstig a un electorat que a votat sistemàticament a partits polítics corruptes. Ara és l'hora de passar de les urnes? Escudant-nos en allò de "tots són iguals" esquitxar els partits honrats? Hi ha una frase que darrerament pren cada vegada més importància dins el meu magí: "Tots aquells que prediquen allunyar-nos de la política, és perquè volen fer-la per nosaltres".

La por

El curs passat em vaig avesar a llegir dins el ferrocarril metropolità que ens portava cap a la universitat. Durant els poc més de quinze minuts que dura el trajecte devorava pàgines i pàgines a una velocitat i amb un concentració que em sorprenia. Alguns cops que no duia cap llibre sempre agraïa la iniciativa del Govern i la Generalitat de regalar petits fragments de novetats editorials sota la campanya Tasta'm. Allà vaig conèxier La por de Gabriel Chevallier publicada el 1930 com a relat autobiogràfic de les experiències de l'autor a la Gran Guerra.

El primer capítol em va atreure i tot d'una que vaig veure'l sobre un mostrador el vaig comprar. Però quan es passa al segon capítol molts podrien clamar contra la publicitat enganyosa que suposa esquarterar un llibre. El to irònic, i en alguns moments cínic, que pren la narració de la declaració de guerra es transforma en un conte explícit sobre la vida a les trinxeres i la mort a les ofensives. Però el to no es perd sinó que s'adapta a la realitat d'una guerra absurda que s'agreuja amb la incapacitat de comandaments que aboquen les vides dels homes cap incursions sense resultat ni triomf.

La novel·la és curiosament retirada l'any 1939 de comú acord entre l'editorial i Chevallier , perquè segons ell "[...]Quan la guerra és fa present, no és moment d'advertir la gent que es tracta d'una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles. Això, calia comprender-ho abans i actuar en conseqüència.[...]". Massa bé sabem que no va ser així.

De "La ciutat cremada" a "El coronel Macià"

Acceptem-ho. El cinema en català no ha pres encara, si és que algun cop ho fa, l’embranzida comercial d’altres arts amb més sort com per exemple la literatura. Per ventura aquesta mala estrugansa no pot ser deslligada de la gran potència de Hollywood i la discutible qualitat en general del veïnat espanyol. Però sense aturar-nos a cercar el motiu podem afirmar que el cine en la nostra llengua sol ser de baixa estofa i pamfletari.

Per demostrar, i al mateix tems desmentir, la meva afirmació hem referiré al fil invisible que uneix dues produccions dilatades en el temps: La ciutat cremada (1976) i El coronel Macià (2006). Vull avançar abans de tot que he pres com exemple dues cintes de ficció històrica i que ben bé podrien encadenar-se una darrera l’altra com a lliçó de secundària. Però si deixam de banda que m’ho he fet venir bé (per alguna cosa som jo el qui escric aquest blog), tal vegada veurem que amb trenta anys de cine és discutible que s’hagi avançat.

Antoni Ribes va començar a rodar La ciutat cremada abans de la mort del dictador i amb la producció de múltiples aportacions particulars. El film relata la història d’una família de la burgesia catalana des de la Guerra de Cuba fins la Setmana Tràgica. El cartell compta amb actors com Xabier Elorriaga, Angela Molina, José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor o Joan Manel Serrat. Sota el meu modest criteri inclouria la pel·lícula dins les sagues èpiques, tant nacionals o socials, que es passaren a les sales la dècada dels setanta. Tanta expectació concentrà la primera estrena comercial en català que es ben conegut el motí esdevingut a un cine de Palma perquè es volia projectar una còpia en espanyol.

El to recopil·lador de la història nacional el tornam trobar tres dècades després a El coronel Macià de Josep Maria Forn. Si passam per l'actuació d'Abel Folk, ens trobam davant una documental escolar que posa més l'accent en contar per convèncer que en entretenir per fruir. Un cop tombat el segle XXI és és vergonyós que ens faci peresa reconstruir les històries, però tampoc ens ha de venir de gust un menjar quan ja l'han rosegat. No vull que se m'acusi d'emprar aquest espai per esbucar mites del cinema en català recent, per això acabaré amb una recomanació. Sempre val més l'original que la còpia.

Paris brûle-t-il?

Un dels grans mites de la història contemporània de França és la resistència de la població contra l'ocupació de l'Alemanya nazi entre 1940-1944. La finta dels alemanys a la Línia Maginot i les imatges de Hitler davant la Torre Eiffiel varen ser un cop massa dur per la grandeur francesa que només la França Lliure de Gaulle i les Forces Franceses de l'Interior poguren esmenar sempre al costat dels aliats anglo-americans.

Però la mitificació de la resistència dels francesos contra els nazis també va ser un referent polític de la IV República sorgida de la II Guerra Mundial i sobretot un puntal de la V República. La seva ideologia basada en el conservadorisme i nacionalisme francès atorgava un paper important a l'exaltació dels resistents. El procés es va fer a través de les agrupacions de veterans, els homenatges a les ciutats i viles gales o els mitjans de comunicació. Tot plegat per retornar a França el seu lloc al món.

Per altra banda un dels grans temes de la historiografia francesa que es dedica a la Contemporaneïtat és desentrellar la veritat dins la propaganda. Per exemple una de les qüestions que més debat va generar en el ser l'elevat grau de comportament col·laboracionista tant amb les autoritats alemanyes com amb la França de Vichy. Ben exemplificant són aquelles imatges de dones rapades al cero per exposar-les a l'excarni públic per ajudar o confraternitzar amb l'enemic.

Un dels episodis més emblemàtic és l'alliberament de París el 26 d'agost de 1944. La capital francesa en un acte d'orgull sense precedents es s'aixecà parcialment el dia 13 de la mà de la resistència albirant però sense esperar les tropes aliades que s'atracaven. Els fets foren relatats per Larry Collins i Dominique Lapierre a Paris brûle-t-il? (Arde París? en la versió espanyola) amb una exel·lent versió cinematrogràfica de René Clément. Només puc recomanar aquesta darrera perquè és la que he tastat de les dues. Però si seguiu el meu consell vos promet que paseu una bona estona davant la pantalla.

Els paradisos perduts (i II)

Aquest post hauria d'haver ser escrit fa setmanes però les circumstàncies que contaré a continuació no ha estat possible que veiés la llum fins el dia d'avui. En primer lloc els esdeveniments es precipitaren i el que havia de relatar les conseqüències polítiques es topà amb nous explosius un diumenge d'agost. Per altra banda la segona quinzena del mes és dolenta per les activitats interiors d'un petit poble sobre un turó. Per tot això no havia motat fins avui.

El rosari d'explosions entre Palma i el Molinar va ser com l'alarma del despartador amb repetició que sona per segona vegada i ens desvetlla. Si els dies abans ens havíem fet amb la idea que l'atemptat de Palmanova només representava una escala del comandos, llavors la convicció es transmutà. Declaracions tècniqes posteriors sobre temporitzadors han posat en dubte que els autors continuessin a l'illa. Però un altre paradís s'havia perdut.

El dilluns següent va ser tot una experiència anar per Ciutat. El dia va ser tapat i els turistes es desenganxaren de les gandules i matalassets de platja per visitar la capital. La confluència de tanta gent donava la sensació de silenci dins la multitud, com si la desconfiança mútua no ens permetés sentir el renou que fa l'altre ni quasi el d'un mateix.

La immensa majoria dels turistes no seguiren aferrats a la televisió la roda de premsa de les principals autoritats de l'illa. Les paraules poques vegades acompanyaren tal malament el gestos, perquè al temps que la veu demanava calma una cara desencaixada. Els ciutadans atents a les pantalles (algunes de plasma, d'altres encara amb tub catòdic) pogueren veure com les circumstàncies superaven als responsables triat per nosaltres. Una inquietant lliçó d'humilitat.

L'endarreriment del post ens ha portat també elements positius. M'he estalviat parlar de l'actitud ignominiosa d'algun personatge facilitant llistes d'independentistes mallorquins a la Guàrdia Civil o l'onada d'espanyolisme erròniament confosa amb solidaritat amb les víctimes. Sempre hi ha gent que vol treure profit de la desgràcia.

Però la vida contínua i malgrat que IB3 televisió ens recordés una setmana després aquell diumenge fatídic, la vida continua. Els visitants venen i se'n van deixant una població marejada pel trànsit i que poc a poc oblida els ensurts per tornar a la versió rusiñoliana de Mallorca.

Els paradisos perduts (I)

Només a Mallorca es podia donar la casualitat que una explosió davant un quarter de la Guàrdia Civil no fos un atemptat. Malgrat que a poc a poc les notícies confirmaven la premeditació del crim, la vana esperança d'un acte fortuït era massa forta per esvair-se així com així. Durant anys hem viscut amb la convicció que els illes eren inexpugnables. L'atemptat nonat al Rei de 1995 confirmà una actitud quasi insultant que ens feia mirar amb condescendència tot allò que passava més enllà de la mar.

Però com he llegit avui a la premsa dominical, els fets de dijous a Palmanova han tengut sobre aquesta terra un efecte similar a una massacre del terrorisme internacional. No espereu cercar mostres de dol col·lectiu o suspensions massives de les típiques festes d'estiu. Aquesta no és la manera d'actuar dels illencs, però dins el magí de cadascú ha aparegut la intranquil·litat de quan es pren consciència de la pròpia fragilitat.

Em sembla pornogràfic haver de repetir que l'assassinat de dos guàrdies civils a la costa de Calvià nos acostarà la independència d'Euskal Herria. Només el mecanisme d'un pensament enrocat en els anys de la descolonització algeriana pot pensar que amb mètodes del segle passat incidiran en una societat mundialització. Ja fa molts d'anys que ETA va perdre el tren de la història i en conseqüència s'automargina dins la societat basca matant. Sí, perquè ETA mata.

Aquí tenim un altre paradís perdut. En aquesta ocasió no s'han sentit els cors buits proclamant que la banda és més dèbil que mai i que la seva fi s'acosta. Col·locar dues bombes sota vehicles oficials de la Guàrdia Civil a una illa que dos dies després es convertirà en residència reial requereix una infraestructura important. Deixant de banda la proximitat amb la que ens ha colpejat, sembla segur que aquest atemptat suposa una fita del procés que s'havia seguit fins ara.